15. Més animacions lectores!

Com que les activitats que fem són de tot el centre, comentarem a continuació totes les animacions lectores que s'han representat al llarg del curs.

Jules Verne:
Van presentar a l'autor amb la tècnica de personificació, és a dir que l'autor també estava immers dins de l'animació. El fil conductiu estava basat en un museu, on hi havia una estàtua de Verne, així com vitrines amb coses relacionades amb els seus llibres. L'animació començava amb què l'autor tornava a la vida després de tants anys i dos joves que anaven a visitar el museu, van resumir totes les seues obres. Entre elles destaquem; Viatge al centre de la terra, La volta al món en 80 dies, l'Illa misteriosa i nombroses obres més.
El decorat per tant constava d'un globus, un vaixell, una representació en cartó de la Terra i els llibres de Jules Verne amb cartolina. Els protagonistes anaven ben disfressats, i van utilitzar tècniques com teatre de  titelles, moltes escenes humorístiques, interacció amb el públic i efectes sonors.
El que més em va agradar va ser la clara projecció de la veu, així com la bona entonació i ritme. Els actors parlaven un valencià amb fluïdesa amb errors comús de gramàtica i pronunciació. En general va agradar moltíssim.


Charles Perrault:
La tècnica de presentació de l'autor va ser amb un PowerPoint, així com un nino parlant. El fil conductiu va ser un narrador (que cada vegada era diferent), que va anar contant tota la història. Les obres més cèlebres de Perrault, entre les quals ja en sabeu molt per ser l'escriptor clàssic que vam triar per a les nostres lectures dramatitzades, van ser: La caputxeta vermella, Barbablava, El gat amb botes, La ventafocs ...  Les tècniques i recursos que van utilitzar van ser:  l'humor en gran dosi, ja que no vam parar de riure en tota l'estona i nombrosa interacció amb el públic.
Si destacar que aquest grup gramaticalment no era massa correcte i van tindre moltes errades verbals, però realment quedava dissimulat per la bona projecció i gesticulació de les escenes.

James. M. Barrie:     
Presentació de l'autor:
La tècnica que va predominar durant tota la presentació va ser la representació verbal tipus teatre, les disfresses i el decorat eren escassos i a més sols van presentar l'obra de Peter Pan i no com a eina per incitar a la lectura d'aquesta sinó que quasi van contar el compte sencer.
Gramaticalment tampoc va ser un grup fort, però l'entonació i la dicció van ser clares. En general, va estar entretingut però podríem millorar moltes coses.

Hans Christian Andersen: La tècnica que va predominar durant tota la presentació va ser la representació verbal tipus teatre, encara que una de les obres va ser representada de manera audiovisual, ja que una d’elles dibuixava el conte en una pissarra i les altres el contaven. 
Les disfresses van ser una mica escasses i el decorat quasi que també, sols tenien com unes portes, concretament cinc portes fetes amb un cartó gegant i de cada porta van fer una representació, clar, si hi va haver varietat d’obres però en la majoria d’aquestes contaven el conte sencer i no van utilitzar l’animació com a eina per a incitar i motivar els xiquets, en aquest cas, a la lectura d'aquestes obres. 
A més, gramaticalment parlant tampoc va ser un grup fort, ja que es notava que no era gent valencianoparlant, per això l'entonació i la dicció no van ser del tot clares. En general, va estar entretingut però es podrien millorar moltes coses.

Mark Twain: La presentació de l’autor d’aquest grup va estar molt graciosa, ja que un integrant del grup va fer del propi autor amb una perruca i un bigot. 
La tècnica que va predominar durant tota la presentació també va ser la representació verbal tipus teatre, les disfresses van estar bé i el decorat també, van utilitzar efectes sonors també. 
Van representar algunes obres, però va ser un grup molt destacat per la diversió de la seua animació, tots vam riure molt amb aquest grup perquè no tenien quasi vergonya i a més un d’ells va caure a terra quan estava corrent.
I sí, van saber utilitzar l’animació per a arribar a l’objectiu final d’aquesta: utilitzar-la com a eina per incitar als xiquets a la lectura d'aquest autor.
Gramaticalment va ser un grup bastant correcte, ja que tots els integrants del grup menys un eren valencianoparlants, per tant l'entonació i la dicció van ser clares. En general, va estar bastant entretingut.

Enric Larreula: sens dubte aquest grup va fer una animació lectora meravellosa. En primer lloc, no tenien res de vergonya aleshores ho van fer tot de manera natural però exagerada. Tot súper divertit, donaven ganes de llegir-te els llibres d’aquest autor quan van acabar, van ser quasi els millors en aconseguir l’objectiu de les animacions lectores. 
El fil conductor va ser mega original, ens va encantar, damunt feien gràcies com fent-se fotos al vaixell o com que tenien ganes de vomitar del mareig, etc. Les obres transcorrien en diferents llocs, els quals ells anaven visitant i parant durant el viatge.
Les tècniques i recursos que van utilitzar van ser:  l'humor en gran dosi, ja que no vam parar de riure en tota l'estona i nombrosa interacció amb el públic. Les disfresses i el decorat no van destacar massa però és que tampoc els va fer falta i van utilitzar efectes sonors també: en català i en anglés, ja que era com la megafonia d’un creuer.

Cal destacar que en aquest grup hi havia de tot gramaticalment parlant, però encara que van tindre algunes errades verbals rectificaven al moment i quedava dissimulat per la bona projecció i gesticulació de les escenes. Al final de l’animació ens vam quedar tots com dient “eh, jo vull saber per a qui era el sobre”...

Lewis Carroll: En aquesta animació lectora el que més hem de destacar és el decorat que van utilitzar, sens dubte, va ser el millor de totes les obres. La tècnica que va predominar durant tota l'obra va ser la presentació verbal de tipus teatre amb amb no moltes errades . Les disfresses van ser bones, tenint en compte que van representar l'obra Alicia al país de les meravelles, cadascun representava un personatge que es distingia amb claredat. L'única pega que podem posar-li a aquest grup és que únicament van representar una obra de Lewis Carroll quan haurien d'haver sigut 4 obres, per tant no va haver fil conductiu, però la resta va estar molt bé.

Mercè Company: En aquesta animació lectora van presentar a l'autora mitjançant un video que simulava que era la mateixa autora la que estava explicant la seva trajectòria.

El fil conductiu d'aquesta obra eren les tres bessones en classe amb la seva professora, i cada vegada que sortien al pati succeïa una història. El decorat que van utilitzar en aquesta obra era bastant complet fins al punt que en un moment d'una obra, el públic participava per muntar una casa de cartró. Els protagonistes anaven ben disfressats a tot moment i depenent al personatge que estaven representant, realitzant molta interacció amb el públic fins i tot van repartir xocolata.

La tècnica que més va predominar va ser el teatre com en gairebé totes les obres, on van tenir una bona entonació i ritme. En general va ser una obra que va tenir a tots pendents i va agradar prou.

Neil Gaiman: Aquesta representació va estar conduïda pel fil conductor d'una visita al museu, on el tema era l'autor, per tant va haver-hi una bona introducció i presentació de l'autor. Després, els lladres anaven robant els contes de Neil Gaiman i representaven escenes. Respecte al decorat i l'attrezzo, estava tot molt bé, ja que cada conte contenia el seu escenari. Va ser innovador la forma en la que van seure al públic, al mig de l'aula, i anava girant a mesura que anava la representació. També vam trobar cançons i interaccions amb el públic. Respecte a la parla, es notava que eren castellanoparlants, però no hi va haver cap error garrafal gramaticalment parlant.

Germans Grimm: Aquesta es l'animació més fluixeta que hem trobat. No tenia ni decorat, ni vestimenta apropiada, ni attrezzo... Tampoc va fer us de cap tècnica remarcable, sols el teatre.I les actuacions deixaven molt a desitjar. El fil conductor era l'entrega de premis als Germans Grimm per la seua trajectòria, idea que ens va parèixer molt original, però no van saber aprofitar. Respecte a la parla, hi havia de tots els nivells, però s'ha de tindre en compte que quan s'enganyaven, rectificaven de pressa, per tant no era tan greu.


Gianni Rodari: Aquesta animació va estar molt divertida. Van fer de fil conductor un dels contes de l'autor, eina que van utilitzar per presentar-lo, així que va estar tot ben enllaçat. La tècnica principal va ser el teatre, ja que anaven representant escenes dels contes de l'autor, i no van fer ús d'altra tenia, però d'humor i va haver-hi molt. Respecte a la parla, deixava molt que desitjar, es notava que no eren persones valencianoparlants, i tampoc era molt fluida, però s'hi va notar el gran esforç que hi feien per pronunciar-ho correctament.

14. Com promovem la lectura a l’aula? Les animacions lectores

Roald Dahl va nàixer a Gal·les el 13 de setembre de 1916. I va morir el 23 de setembre de 1990 a Anglaterra, quan tenia 74 anys. Tenia ascendència noruega. És conegut per ser un molt famós novel·lista i autor, escrivia relats tant per a xiquets, com per a adults. Entre els seus llibres més populars, estan Charlie i la fàbrica de Xocolata, James i el melocotó préstec, Les bruixes, etc...

Quan era xiquet, va acudir a diverses escoles. En vida adulta, va participar en la guerra, sent aviador. Després, es va casar amb Patrícia Dahl, i quan es va divorciar d'ella, el 1983, es va casar amb Felicity Ann d'Abreu Crosland.

Les seues obres es caracteritzen per tindre sempre un to d'ironia, sarcàstic, mordaç. Els protagonistes solen ser xiquets, els quals solen patir una situació d'abandone per part dels mares. Moltes de les seues obres han sigut adaptades al cine.

Vam triar aquest escriptor perquè coneixíem la majoria de les seues obres, però no pels llibres, si no per les pel·lícules, cosa que ens va cridar l'atenció i ens va motivar a conèixer-lo. Ara sabem que les pel·lícules han sigut un gran èxit perquè darrere d'elles hi han uns llibres que són tresors.

Animació lectora Roald Dahl: (Hem tingut un problemeta amb el vídeo i la primera part tant sols es reprodueix al mòbil en el qual va ser gravat :( ) 

TRÍPTIC ROALD DAHL (enllaç pdf.) 

13. Superherois i superheroïnes. El món del còmic

El còmic és un recurs literari que no s'utilitza prou en el col·legi a pesar que a la majoria dels nens els agrada, ja que es pensa que no és molt útil o que no és un recurs que pugua aportar motes coses als alumnes, però és tot el contrari. Té una sèrie de virtuts que explicarem a continuació:

• Es un gènere digne, amb llenguatge autònom, plena originalitat expressiva i comunicativa (no es inferior al llibre ni a la cultura alfabètica)
• Exigeix al lector un grau elevat de participació (múltiples procediments de descodificació no tan senzills.
• El còmic fins i tot, té dues vegades més vocabulari que un llibre infantil i tres vegades més vocabulari que una conversa entre un adult i un nen.

Per a treballar el còmic en classe es podria fer de diferents maneres; tenir una biblioteca de classe amb la seva prestatgeria de còmics, crear els mateixos alumnes un còmic amb els seus dibuixos i vinyetes…

Finalment podem dir que el còmic és un bon recurs per a introduir la lectura als nens ja que és un recurs més visual i atractiu per als xiquets.

A continuació deixarem algunes pàgines perquè pugueu gaudir llegint i fins i tot creant aquest gènere literari tan interessant:

-http://www.rexito.es/

-http://camacuc.com/

12. Anem al teatre!

L'ús del teatre com a eina per a l'ensenyament no és una idea nova. Històricament el teatre ha sigut reconegut com un mitjà educatiu. Si estudiàrem la història, segle per segle, per nació i per cultura, trobaríem exemples de les diferents maneres en les quals el teatre ha sigut utilitzat per a educar, informar, inspirar, i entretenir. No obstant açò, la diferència és que avui dia s'han trobat altres aplicacions que satisfan la cerca d'alternatives per a formar integralment a l'ésser humà. 

Des de 1965, els experts anglesos, pioners del teatre com a mitjà educatiu, han desenvolupat tècniques molt efectives. S'ha demostrat que, a més d'estimular el desenvolupament de  l'intel·lecte, també es conrea la intel·ligència emocional i la creativitat. A més, les tècniques dramàtiques provoquen la participació activa del xiquet de tal manera que l'aprenentatge es torna més encantador i divertit.


La dramatització en l'educació no cerca formar actors professionals ni produir obres de teatre; en altres paraules, el drama és un mitjà i no una fi. L'objectiu del professor que utilitza el teatre és invocar a l'estudiant al fet que aprenga i descobrisca el camí cap al coneixement de si mateix i del món.

I per això hem possat en marxa un taller de LECTURES DRAMATITZADES, com l'anterior de Perrault que vam mostrar. 
I hui toca..... EN PATUFET!

   

11. Recomanem un clàssic: ... CHARLES PERRAULT

      Des de 1683 es va dedicar completament a la literatura.

L'autor que hem triat és Charles Perrault. Perrault, ve ser un escriptor francés que va nàixer el 12 de gener de 1628 a París. Va ser criat en una família pertanyent a l'alta burgesia. Va cursar estudis de Literatura en el col·legi de Beauvais a París, es diploma en Dret i s'inscriu en el col·legi d'advocats en 1651.

Autor del poema El segle de Luis el Gran (1687) que va suscitar una intensa controvèrsia literària. És famós sobretot pels seus contes, entre els quals figuren Ventafocs, El gat amb botes, En Patufet i La bella durmiente, que va recuperar de la tradició oral en històries o contes del passat (1697) i coneguts també com a contes de mamà Oca, per la il·lustració que figurava en la coberta de l'edició original.
Charles Perrault va morir a París el 16 de maig de 1703.

LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L'ESCALETA

 

Aquest és un conte de tradició oral. Té un origen florklòric, i es una faula breu. Hi podem trobar 4 versions, la de Perrault, Andersen, els germans Grimm i la de Cecilia Böhl. Aquestes versions es poden diferenciar pel final, i pels personatges, ja que canvien segons la versió. Nosaltres anem a representar la de Perrault.

10. Recomanem alguns llibres

Bon dia! A continuació us deixem algunes ressenyes dels llibres que ens hem llegit per tar de recomar-vos-els. És important recordar que la lectura és un paper fundamental en aquesta etapa del xiquet. Estan organitzats per cicles. 

1r cicle: 

• Maria no té por

L’autor és Francesc Gisbert amb la col·laboració de les cançons de Dani Miquel, l’il·lustrador és Riccardo Maniscalchi, el títol del llibre és La Maria no té por, publicat per l’editorial Andana en Algemesí (València), la 1a edició l’any 2013 i la 2a l’any 2014.

En primer lloc cal destacar que el tema que tracta aquest llibre és la por infantil. És un tema que commou i interessa el lector, ja que la por en els xiquets menuts és bastant freqüent (el lector model en aquest cas serien els xiquets de segon cicle de primària). Connecta amb els infants, ja que recrea un món fictici fent referència als monstres de l'imaginari valencià, però que per a ells sembla versemblant i reprodueix les pors més tòpiques dels nens amb una mescla d’aventura i misteri. Podria tractar-se d'un tema innovador quant a què no apareixen els monstres moderns del cine actual americà tan típic amb el qual ens bombardeja el cine i la publicitat. El fet que tot el que apareix faça referència a la tradició popular valenciana doncs cal destacar-ho.

Quant al llenguatge cal senyalar que és adequat i comprensible per a l’edat del lector, es tracta de mots senzills i coneguts pels xiquets. L’univers de ficció que crea és coherent. En algunes pàgines el llenguatge suscita emocions i sentiments, ja que apel·la directament al lector desafiant-lo a pensar una endevinalla o fins i tot perquè ajude a la Maria a triar un professional de la por. També crea alguns jocs enginyosos i significatius basats en la rima i la musicalitat dels mots “el castell D’aniràs i no Tornaràs”, “els donyets Punxa i Pica”, “la cascada de l’Encantada”, etc.

Sens dubte la descripció és en aquest llibre el que més destaca. Pot ser la descripció predomina sobre l’acció, però no és un aspecte negatiu, ni qualsevol inconvenient, és una de les coses que fa una mica més atractiu aquest llibre i el que el diferencia d’altre llibre qualsevol. La descripció provoca en el lector sensacions visuals, sonores que, al marge de l’argument, atrapen el lector dins l’ambient on es desenvolupa l’acció. També trobem la inclusió de cançons basades en la rima (la cançó que canta el Butoni per l’escala, per exemple). A més a més, hi ha diàleg, quan apareix diàleg el ritme de la lectura és més àgil, per contra, quan apareix descripció el ritme és més lent.

Tot seguit, destacar que es tracta d’una seqüència narrativa coherent (estructura narrativa lineal) on la situació inicial genera ja expectatives. El lector no s’espera el final, el llibre manté la intriga en tot moment. La situació inicial al principi és harmònica fins que se li apareix a Maria el Butoni (per no haver-se adormit a l’hora) i li regala el “Llibre dels Espantacriatures”. A partir d’aquest moment comença el conflicte narratiu que anima la història i que desencadena l’acció, dos donyets apareixen demanant-li ajuda a Maria i se’n va amb aquests dos a un castell a rescatar els xiquets encantats per la bruixa però ha de realitzar “les Tres Proves de la Por” per a alliberar-los i perquè tornen a creure en els espantacriatures. Finalment resol les tres proves que li mana la bruixa, es tracta d’un final tancat.

Per continuar, assenyalar que el narrador és un narrador omniscient en tercera persona que conserva la perspectiva narrativa al llarg del relat. Quant al temps, el text està escrit en un present verbal, “Maria obri els ulls com a melons”, que fa que d’alguna manera ens aproximem més a la història i puguem percebre el pas de les hores i dies. L’espai de la història principal és un espai real (la casa de la seua iaia Carme) però l’espai de l’altra història és un món de ficció i inventat (la senda dels monstres, el món de la màgia, etc.).

Pel que fa als personatges d’aquest llibre trobem alguns redons i altres plans, encara que la majoria són excessivament plans, ja que tots els monstres que apareixen són arquetips, l’única que experimenta evolució psicològica és Maria (passa de tindre por a no tindre’n). El lector s’identifica amb Maria, sent empatia amb ella. Com tots els xiquets menuts tenen por, poden veure reflectides les seues pors al llibre. Això fa que es senten més dins de la lectura i que arriben a posar-se en la seua pròpia pell sentint el mateix que ella sent.

Hi ha una constant al·lusió a elements intertextuals de la tradició i el folklore popular. Es tracta dels nostres propis i autòctons personatges malèfics, aquells monstres que antigament utilitzaven mares i iaios per a espantar els xiquets quan es portaven malament, i també al·lusió a cançons com “La xata merenguera, Serra de Mariola, etc.” i a llocs com Gandia, Ontinyent, Tibi, etc.

No hi ha referències a cap època determinada però això no suposa ni ens provoca cap efecte negatiu quan llegim el llibre, el que sí que destacaria és que aquest llibre ens permet reconéixer en quines etapes de la vida dels personatges transcorre el relat, observem que Maria és una xiqueta menuda que té  por als monstres, que és una por comuna a tots els nens menuts d’avui dia.   

L’edició del llibre és atractiva, acurada, amb colors propis d’un llibre de misteri. Les cobertes del llibre són de tapes dures. Les guardes i la portada contribueixen a la qualitat del llibre perquè permeten fer hipòtesis i enganxen més el lector, ja que estan relacionades amb la història (siluetes de diferents monstres, un fantasma i la Maria tombada en el llit llegint el llibre dels espantacriatures).

La coberta davantera del llibre: títol i il·lustració fan que els lectors es creen de primeres unes expectatives, pensem que el llibre contarà la història d’una xiqueta, Maria, i que el conte serà de por o misteri, ja que du a les mans un llibre “El llibre dels espantacriatures”. Cal destacar una cosa que en aquest llibre crida bastant l’atenció i és que amb un llibre en llegim dos, trobem dos nivells narratius, dins de  la història principal es presenta altra història. És important també senyalar que barreja diferents tipus de lletra: una per a descriure els monstres, una per dirigir-se directament al lector, una per a les cançons i una altra per a la història principal.

Per acabar, és de gran importància comentar les il·lustracions d’aquest meravellós llibre: destaca la diversitat de plans: pla general, pla de detall, etc. Partint que és un llibre de misteri el pla detall s’utilitza per provocar por en el lector (el rostre de Maria). Els personatges sobrepassen el marc, dibuixos a doble pàgina per a destacar la grandària enorme del gegant, per exemple. Les imatges reprodueixen els moviments, dóna una sensació de temps dilatat. Els colors que utilitza són colors foscos que intenten provocar por i amenaça, per exemple. Sens dubte les imatges són vertaderament atractives, transmeten sensacions i susciten emocions.

En definitiva, aquest llibre està dotat de moltes particularitats que el fan diferenciar-se de qualsevol altre llibre infantil. Té valors diferents, ja que planteja altre món: els xiquets han de creure en els monstres i els monstres en els xiquets, “no per a tindre por, ni espantar, sinó per a jugar i somiar.”

• Gori-gori, rum-rum.

Dades tècniques del llibre: Autor: Joan J. Ponsonda Editorial: Andana. València. 2014. Il·lustrador: Pablo Caracol

Aquest llibre tracta de diferents temes. Està compost per tres parts, la primera és un poemari, la segona conté endevinalles i la tercera també és de poemes.

En la primera part, anomenada la tradició, trobem poemes que més que poemes semblen cançons tradicionals valencianes. El que més m’agrada d’aquest llibre, i podem trobar en aquesta part, és que fa menció a diferents comarques de la Comunitat Valenciana, patrimoni molt important, i a més, dóna molta sensació de proximitat, en reconèixer la meua.

La segona part és la més divertida de tot el llibre. Es tracta d’endevinalles que rimen, per tant poden ser considerats poemes. Moltes d’aquestes endevinalles contenen onomatopeies, cosa que facilita que es puguen cantar, i de tal manera ferles més divertides encara.

La tercera part és anomenada tu i jo, i tornen a ser poemes. És anomenada d’aquesta manera perquè en el primer poema que presenta comença amb “tu i jo”. Potser és la que menys m’agrada perquè per a mi no acaba de tindre sentit. A més, també em falla el fil conductor.

Aquest llibre té una portada molt atractiva, i és un gran al·licient que es presenti el llibre amb una mena de joc per a començar a llegir. D’aquí ve el títol, ja que el principi del joc és dir tres vegades gori-gori, rum-um. També és un punt molt a favor que cada poema tinga el seu propi dibuix, i per això el llibre està replet d’il·lustracions. En definitiva, jo el recomanaria per a xiquets del primer cicle de primària. Més concretament, per a segon de primària, pel tipus de lletra que té, doncs els xiquets de primer estan més acostumats a la cal·ligrafia lligada.

Sobre els poemes, dir que cadascun té una llargària diferent, pot ser curt i tindre unes quantes estrofes o llarg i ocupar dues pàgines, cosa que li dóna heterogeneïtat al llibre, i per tant, dinamisme. És poden trobar moltíssimes figures literàries, com la comparació, metàfores, també trobem anàfores o personificacions a les endevinalles, però són tan simples i fàcils, que no suposen cap problema per als xiquets entendre-les.

Cada part del llibre evoca un sentiment diferent. Com a valenciana, la primera part, que és més encarada a les tradicions de la Comunitat Valenciana, hi ha un to de sentiment i amor per la nostra terra. Malgrat això, en la segona hi trobem un to molt més lúdic, en les endevinalles, més alegre i divertit.

I, per últim, dir que un altre aspecte que el fa més cridaner és que aquest llibre juga amb l’ortografia. En la part de les endevinalles, es troben les solucions escrites al revés, cosa que per als xiquets de primer cicle, els ha d’encantar aquesta novetat. També hi podem trobar lletres en cursiva, i en un mateix poema, que canvien de mida i grossor.

En conclusió, per a ser un gènere que no està entre els meus preferits, aquest llibre sí el recomanaria, doncs és molt probable que desperte la curiositat dels infants per la poesia, d’una manera molt divertida, i a més, al tindre un ritme molt musical, es podria fins i tot treballar en classe. També és molt recomanable perquè és interdisciplinari, mentre es treballa el gènere de la poesia, aprenen geografia de la Comunitat Valenciana.

Segon cicle

• 40 elefants mariners 

Aquest llibre s’anomena 40 elefants mariners, escrit per Carles Cano, i il·lustrat per 41 il·lustradors. Publicat l’any 2006 editat per l’Institut Municipal De cultura de Meliana. 

És un llibre que té una coberta atractiva, guardes, al principi i al final, i fulles de bona qualitat. En la coberta és molt interesant ja que es poden veure diverses de les il·lustracions que es veuran a la llarga del llibre, tota plena d’elefants de diferents formes, colors, etc. El contrast és tan interessant i tan estrambòtica que la fa molt cridanera.

 L’atractiu principal d’aquest llibre és, sens dubte es els dibuixos, doncs al ser de 41 il·lustradors diferents, cadascun es completament distint, i no tenen en comú ni els colors, ni la temàtica, etc. No obstant això, sempre dibuixen el mateix, elefants, i es molt interesant veure un mateix animal representat de tantes maneres heterogènies. Ho considere molt innovador. . A més, en moltes il·lustracions, les imatges dialoguen amb el text, perquè tenen a veure en el que diu el relat. Són paròdies del elefants, ja que no esta ningun elefant dibuixat tal i com un elefant és. Els adapten al text, i cada il·lustrador té la seua forma de dibuixar-lo. Per tant, són molt humorístics.

Respecte a la temàtica, es un llibre narratiu, i conta 40 històries diferents sobre les aventures dels elefants, que un dia han d’abandonar l’Àfrica i per abandonar-la necessiten passar per la mar. Està escrit un to irònic, la qual cosa fa  difícil que els xiquets de segon cicle ho entenguin, però no per això deixa de ser vàlid, però repeteixo que les imatges són la principal font d’atracció del llibre. Per tant, aquest llibre jo el situaria entre el segon cicle i el tercer (4t, 5é i 6é de primària). Es totalment inversemblant, perquè conta històries sense trellat, carregades d’ironia però amb molt d’humor.

El llenguatge és senzill, les historietes són curtes (dos pàgines màxim), i amb molta ironia.

Pel que fa a l’estructura, part d’un fil inicial, que els elefants han d’abandonar Àfrica, i a partir d’aquest moment, és creen varies històries, sense relació entre si, de diversos elefants. Totes tenen en comú que són elefants que han abandonat l’Àfrica, i que sempre estan relacionades amb el mateix element, l’aigua. Cal dir, que, per descomptat, és un relat de ficció, en un mon de tipus 2, és a dir real versemblant, ja que passa en la Terra, en llocs concrets del planeta, però està protagonitzat per elefants. Al ser relats curts, cadascuna de les històries te el seu final, i no sempre és el esperat, cosa que sorprèn i anima a seguir llegint.

En quant el narrador, es de tercera persona, omniscient, perquè ho sap tot. Sap el que passa, i el que pensen els protagonistes. Té un to lleuger, divertit, i sarcàstic i mordaç, cosa que fa la lectura molt amena.

Sobre els personatges, no hi ha molt a dir, són tot elefants, en cada història hi ha un elefant diferent com a protagonista, i estan molt humanitzats, ja que fan coses pròpies de les persones. No dona temps a decidir si són plans o redons, ja que no hi ha realment desenvolupament psicològic, però tampoc estan estereotipats.

Tocant a la intertextualitat, el llibre està destinat sobretot a xiquets europeus, ja que els elefants, que, com hem dit abans, estan humanitzats, i un poc de cultura, perquè cita personatges històrics com Cristòfol Colom, Dràcula, Noé...

I, per finalitzar, aquesta obra té d’especial les il·lustracions, ja comentat anteriorment, i les històries, molt divertides i lleugeres. És un llibre que recomanaria als xiquets, perquè en molt d’humor, parla de situacions que el llibre les fa quotidianes per a un animal com és l’elefant. 

3r cicle 

• Lilla amb llunes.

Marc Granell. L'illa amb llunes, València: Tabarca, 1993. Il·lustr. de Manuel Granell.

59 pàgines.

L'illa amb llunes, és un llibre de poesia que s'hi troba dins de la poesia infantil i juvenil de Marc Granell junt altres obres com Notícia de la tribu (1978) o Fira desolada (1991). Una lectura molt recomanada per xiquets del 3r cicle de primària per contagiar l'entusiasme poètic de l'autor.

Per tal de fer el contingut més assequible, Marc Granell utilitza en aquesta obra tant els recursos de la poesia tradicional, estrofes i versos, com els de la poesia moderna amb una expressió més lliure. El mateix títol del llibre ens anuncia una mica el to i la intenció de l’obra. La paraula illa ens evoca un lloc apartat de la vida rutinària, un lloc propici per als somnis i les fantasies. La paraula lluna, per la seua part, conté una gran diversitat de significats, que entre altres coses poden fer referència als canvis i les transformacions de la vida, als desitjos i als somnis. Podria interpretar-se com que la poesia és una illa en el món actual i una mena d'evadir-se.

El llibre està estructurat mitjançant breus poemes, on predominen les comparacions i les personificacions, així com els quartets de rima assonant. Per altra banda, els títols de cada poema ja ens avancen sobre la temàtica que tracten. Podem agrupar quatre temes principals. Poemes morals on a vegades expressa la seua rebel·lia contra les convencions i la injustícia. Poemes màgics, on arracona la vida quotidiana per traslladar-nos a la fantasia amb un to juganer i lleuger. Poemes mítics, que ens situen a un món imaginari on desapareixen les injustícies de la vida. I també poemes amb temàtica ecològica, donant importància a la degradació de la naturalesa i la invasió de l'home urbà. Així és que adopta una actitud ètica amb temes com el significat de la vida i la relativitat de les coses entre altres.

Les il·lustracions de L'illa amb llunes, han anat més enllà de la funció de descriure visualment uns textos. L'il·lustrador ha realitzat un exercici de lectura i els ha reescrit mitjançant la imatge. La funció de les il·lustracions és fonamentalment suggeridora i transmissora de sentiments personals i possibiliten realitzar un treball complementari o independent als textos cosa que resulta un recurs molt pràctic per treballar a l'escola.

En definitiva el que fa únic aquest poemari és l'originalitat i el toc diferent que té, donat sens dubte pel seu autor, que el fa molt més atractiu per al públic que va dirigit. El considere totalment recomanable per a la immersió de la poesia a l'aula, cosa que pareix que està deixant-se un poc apartada i per tant poder mostrar la versió més divertida d'aquesta i convidar a la reflexió d'importants temes de l'actualitat. Us anime que us endinseu al meravellós món de la poesia.

Esperem que us hagin convençut aquestes ressenyes, i animeu als vostres xiquets (i a vosaltres mateixa) a llegir-los!